Jesús Soto i Eugenio Espinoza - “Penetrable / Impenetrable”

Jesús Soto i Eugenio Espinoza - “Penetrable / Impenetrable”

Comissari: Rolando J. Carmona

El Penetrable de Soto és una obra major de l’art universal desenvolupada el 1968 per l’artista veneçolà Jesús Soto, a la cúspide de la seva recerca sobre la virtualitat, començada a la dècada dels 50. La idea és que l’espectador participi en l’obra, l’experimenti, ja que són escultures pensades per a ser viscudes.
Aquesta és una peça immersiva que representa un intent de materialitzar l’espai travessat per la llum. L’obra aconsegueix el seu propòsit artístic quan transitam pel seu interior penetrant la maça de color i alliberant el nostre cos per a ser part de l’experiència estètica. Una experiència on es dissolen els protocols habituals que separen l’espectador de l’obra d’art i el cos es fusiona a la matèria plàstica. A Penetrable BBL blue, Soto ens recorda que l’espai mai és buit i convida l’espectador a dissoldre’s amb la matèria i modelar allò invisible.

Eugenio Espinoza (Veneçuela 1950) és un artista major de l’art llatinoamericà.
La seva lògica estètica podria resumir-se en una intenció, “tropicalizar la quadrícula”, una manera d’operar on el caos tropical s’apropia de la racionalitat i l’autonomia estètica de l’abstracció geomètrica, proposant repensar el pla pictòric, el seu contenidor i la relació amb l’espai. El resultat, una abstracció sarcàstica, rural, corrompuda per la precarietat tropical i l’humor del Carib; prenent la forma de retícules flàccides que tremolen, es fonen, fan levitar mates de cocos o simplement bloquegen el pas de l’espectador a la sala, com el mític Impenetrable de 1972 (Col·lecció TATE), obra icònica de l’art contemporani llatinoamericà que va posar de manifest la desconnexió entre aquest ideal utòpic i civilitzatori de l’art de participació i la realitat de la vida rural a la Veneçuela dels anys setanta, repensant els valors d’interactivitat, universalitat i espiritualitat.

Amb la influència directa del seminari “Relacions espacials”, impartit per Gego a l’Institut Neumann de Disseny (Caracas, 1971-1977), Espinoza proposa invertir el curs del modernisme oficial, obrint relacions insospitades entre el cinetisme i l’art conceptual, on explora com les línies creen superfícies, com les superfícies creen quadrícules i com les estructures geomètriques semblen interminables, sense principi, sense fi. Una experiència única que va aplanar el camí per a una nova comprensió del modernisme, des d’una narrativa alternativa a la preferència per la tecnologia, fent èmfasi en allò fet a mà com un camí vernacle i científic per a reflexionar sobre art cinètic.